Return to site

1978-2018. Escriure en català

· David Madueño Sentís

David Madueño Sentís

L’any 1884, poc després de la publicació de L’escanyapobres, una de les seves millors novel·les, Narcís Oller rebia una carta de Benito Pérez Galdós qui, a banda d’aplaudir les virtuts de l’autor de Valls, li recomanava abandonar el català com a llengua literària: “Es tontísimo que usted escriba en catalán. Ya se irán ustedes curando de la manía del catalanismo y de la Renaixença”. Sembla molt llunyà en el temps i que hagi plogut molt des de llavors, però l’Oller actual, tant per qualitat com repercussió, Jaume Cabré, el 8 de setembre del 2017, en una entrevista al diari Ara, declarava: “Només a Madrid m’han preguntat per què escric en català”.1 I això tenint en compte que parlem d’un autor traduït a vint-i-set llengües.

Deixeu-me que, d’entrada, sigui clar i directe en la forma d’expressar com veig el fet que avui tractem, heus ací, l’acte d’escriure en català: la demanda de justificació sempre prové d’un prejudici, així com la necessitat de justificar-se respon a un neguit. Considero que ambdues situacions són absurdes i injustes, i que hauríem de viure amb completa naturalitat la riquesa i varietat de llengües que ens envolta, però també la seva expressió en qualsevol àmbit de la nostra realitat. En aquest sentit, potser cal recordar algunes idees bàsiques que conformen l’argumentari del professor i catedràtic de la Universitat de Barcelona, el lingüista Jesús Tuson (València, 1939-Barcelona, 2017), qui malauradament ens va deixar l’any passat, i que amb llibres com Mal de llengües (1988) o Una imatge no val més que mil paraules (2001),va tractar de combatre durant anys els prejudicis lingüístics. En primer lloc, Tuson aplicava un sentit ecologista a les llengües, considerant que totes són un tresor cultural, i que la desaparició d’una debilita el sistema en conjunt. En segon lloc, les llengües universals, aquelles que compten amb gran representació arreu del planeta, troben que aquesta diversitat és més aviat una nosa i, per tal de combatre-la, fan veure que són les petites les que posen en perill les grans. Aquesta forma de funcionar recorda el patró de la globalització econòmica, el monopoli unificador del mercat internacional per damunt de la diferència i la varietat. Finalment, les llengües universals, sempre i totes, han estat precedides per un exèrcit: pensem, si no, qui va dur la llengua dels romans, dels castellans, dels anglesos o dels francesos a latituds tan allunyades de les pròpies. Els governadors? Aquests no s’hi van establir fins que els indígenes no van deixar de ser un perill.

Per això sempre he considerat que, quan algú em demana una resposta o una justificació al plantejament “Escriure en català”, no processa amb naturalitat la vida de les llengües, sinó que hi aplica una jerarquització, un classisme, una sèrie de prejudicis que el porta a plantejar-se per què una llengua considerada menor ha de tenir usos culturals i socials com la considerada prestigiosa. Precisament, això és el que anomenem “minorització”, procés en què una llengua perd prestigi enfront d’una altra més poderosa per nombre de parlants, per economia, etc., que desemboca en la “diglòssia”, és a dir, la reserva d’unes funcions més prestigioses per a la llengua dominant i que la minoritzada no pot assolir. Com a mínim des del segle XVIII, amb el famós Decret de Nova Planta de Felip V, encara que la cosa ja venia de lluny, el català va entrar en aquesta dinàmica de llengua minoritzada, després que durant l’Edat Mitjana fos la llengua dels reis de la Corona d’Aragó arreu del Mediterrani. Però l’Estat espanyol no ha estat l’únic en practicar la diglòssia, perquè val a dir que els propis catalans, sobretot les classes dominants que tenien accés a la cultura, hi van col·laborar agradosament. D’aquí que Galdós, en la seva santa innocència, s’estranyés tant de la mania d’aquests lletraferits de mitjan segle XIX, que després de quasi dos segles relegant la llengua pròpia a usos domèstics, tot d’una la reivindicaven per expressar-se literàriament de la mateixa manera que la feien servir per expressar-se familiarment, amistosament o raonadament.

Enguany celebrem els quaranta anys d’una revista que des del seu inici va decidir expressar-se en català. Amb naturalitat. Quaranta anys en què s’ha demostrat que no es tracta de cap lluita hegemònica amb la llengua castellana, perquè aquesta sempre hi ha tingut cabuda, i ambdues hi han conviscut en determinades etapes sense més anècdota. Perquè, precisament, el que demanava el català als inicis de la democràcia era la normalitat per tal de parlar-hi de tu a tu, amb la llengua germana, iniciant un enriquiment mutu. Si no hi ha igualtat i respecte, com es vol pretendre la relació i la companyonia? Em fan gràcia tots aquells que pensen que el bilingüisme consisteix en què ells puguin parlar la seva llengua en un indret on hi ha parlants naturals d’una de pròpia. D’això, se’n diu “bilingüisme social”. Existeix, però no té res de bo si ho comparem amb el “bilingüisme individual” actiu i simètric. L’escriptora Najat El Hachmi, d’expressió catalana i origen amazic, escrivia el 2008 al manifest “El català, llengua comuna” el següent: “Qui digui que una llengua no és res més que una manera de compartir informació i que mentre ens comuniquem ja està bé, s’equivoca. Una llengua és molt més que això i la nostra posició davant d’ella determina la naturalesa de les nostres relacions, el nostre posicionament en el món, de la mateixa manera que triar una paraula i no una altra diu més de nosaltres que el missatge que fem arribar”.2 Si volem convivència plena, el bilingüisme ha de ser complet, per una banda i per l’altra. És molt fàcil demanar als altres que siguin bilingües perquè et facilitin el monolingüisme; fàcil i cínic. I us ho puc dir jo, fill d’andalús i d’una catalana. El meu pare és l’exemple més proper que tinc d’una persona que ja fa anys ho va entendre i va fer l’esforç d’aprendre la llengua de la seva dona i els seus fills. Perquè, en el fons, també la volia seva, i la considerava seva, la llengua catalana.

Com veieu, malgrat ser filòleg, he caigut en el parany del sentiment. Perquè la maleïda “guerra de llengües” es basa pràcticament en això. Quan duus la persona bel·licosa al terreny de la ciència lingüística, però, o s’avé a raons o acaba fugint d’estudi. Els lingüistes s’estimen (ens estimem) totes les llengües. Sabem que algunes acabaran desapareixent, és cert; però no tolerem la desforestació forçada per interessos econòmics o polítics.

La llengua és l’expressió humana de la col·lectivitat, ja que és un element de comunicació amb l’altre. Com que ja no vivim en tribus separades per grans distàncies i podem relacionar-nos amb gent de tot el món o viure on puguem o vulguem, lluny de casa, el fenomen del contacte lingüístic s’ha multiplicat fins a l’infinit. Però això no vol dir renunciar a res, ans al contrari; es tracta de sumar i no pas restar. No som dalt d’un globus d’on hàgim de llançar llast per enlairar-nos novament. Un parell de cops al llarg dels anys he rebut comentaris despectius a la meva dedicació com a filòleg i professor de llengua catalana; com per exemple, que a dos-cents quilòmetres d’aquí la meva llengua ja no té cap utilitat, argument d’un pare per desestimar que el seu fill estudiés català. És l’utilitarisme que s’ha imposat en la nostra societat, una mena de mercantilisme diari i quotidià que mesura tots els aspectes del que som, i que també pretén acabar amb una altra de les meves passions i estimacions, les humanitats. Cal que esmentem Nuccio Ordine i el seu llibre La inutil·litat de l’inútil, d’un missatge tan senzill però alhora tan necessari de recordar? Les llengües no cal que serveixin per a res; són, i prou, com qualsevol altra expressió humana. Les parlem per entendre’ns, però també per convèncer, per narrar, per descriure, per teoritzar. Però les lleis del mercat no els ho posa fàcil, a algunes; fins els priva de progressar en molts camps on considera que no tenen prou públic per ser rendibles. No tot ho podem ni ho hem de valorar per les regles del mercat, insisteixo.

Tornem al contacte de llengües: precisament, parlar-ne un gran nombre, amb molts o pocs parlants, ens fa més conscients d’aquesta realitat, més que no pas buscar un únic vehicle comunicatiu que, com un supercotxe americà de rodes gegantesques, aixafi la resta passant-hi pel damunt. Oi que aprendre anglès ens és beneficiós per anar pel món però no per això abandonem les nostres llengües pròpies? Més pena em fa l’anglès a qui no li cal aprendre’n cap altra perquè pot moure’s pel món amb comoditat, i així perd el delit de l’aprenentatge diletant.

Quan estudies les llengües, quan les compares, quan cerques l’origen de les paraules, t’adones de com el caràcter dels parlants, el territori on viuen, la forma en què entenen la vida, n’ha forjat el llenguatge. Per als catalans, una persona desaprensiva és un “pocavergonya”. Som generosos, perquè els castellans el consideren un “sinvergüenza”, i bé que fan. De demostratius en català n’anem més curts; ja fem amb “aquest” i “aquell”, mentre que en castellà tenim “este”, “ese” i “aquel”. Tot és part d’un procés natural en totes les llengües anomenat “categorització”, un procés mental pel qual els humans dividim les entitats i els esdeveniments del món en grups.3 Cada llengua, a través del lèxic, mostra maneres diferents de categoritzar l’espai, el temps i altres camps semàntics. Això les fa diferents, però no necessàriament les unes millor que les altres: totes tenen categoritzacions més simples i més complexes. De tot això me n’adono quan ensenyo català als meus alumnes, la majoria castellanoparlants, amb els quals sempre m’agrada badar una mica en aquestes diferències o semblances entre llengües, curiositats que, en el fons, són formes diferents de parlar-ne una que ens uneix a tots els habitants del Mediterrani: el llatí.

Per cert: la història d’Oller i Galdós té un epíleg conciliador. Quan el 1886 llegeix Vilaniu, Galdós demostra haver-s’hi repensat, substituint el prejudici pel raonament, i li reconeix l’encert en l’opció lingüística: “En fin, que es usted un maestro consumado (...). Le diré con toda sinceridad que hay páginas de Vilaniu, que de tal modo funden en el catalán que seguramente perderían en castellano. Todo lo que es popular y característico perdería algo en nuestra lengua.”4 De retruc, sense adonar-se’n, Galdós ofereix un reconeixement al català com a llengua amb una riquesa pròpia, digna de ser recollida en unes pàgines literàries.

Ja us ho deia: el prejudici tossut sempre es combat millor amb la lògica, la ciència i la paciència. Exercim, doncs, amb Quadern, aquesta lògica, ciència i paciència durant quaranta anys més, si ens cal i ens deixen.

(1) Vegeu: https://llegim.ara.cat/entrevistes/Nomes-Madrid-preguntat-escric-catala_0_1866413369.html [Última consulta: 1 de desembre de 2018].

(2) Vegeu: https://www.plataforma-llengua.cat/media/upload/pdf/assets/1157/manifest_acollida_2008.pdf [Última consulta: 1 de desembre de 2018].

(3) Vegeu: https://www.nuvol.com/noticies/com-puc-dir-mellizos-en-catala/[Última consulta: 1 de desembre de 2018].

(4) CARBONELL, A; CASSANYES, M. Mirada. Llengua i literatura Batxillerat. Barcelona: Teide, 2012. P. 170-171.

David Madueño Sentís

All Posts
×

Almost done…

We just sent you an email. Please click the link in the email to confirm your subscription!

OKSubscriptions powered by Strikingly