· Marina Porras

Marina Porras

Fa uns mesos, la meva estimada Maria de Vallibana m’escrivia per demanar-me un article per celebrar els quaranta anys del Quadern de les idees, les arts i les lletres. El tema de l’article era el del títol del número: «Llegir i escriure en català, 1978-2018». Davant d’un tema tan amplíssim, em vaig espantar. La feina d’un escriptor és precisament jugar amb els límits i, quan no n’hi ha, als qui escrivim bàsicament per encàrrec ens agafa pànic al buit. És curiós que m’agafés aquest terror a la pàgina en blanc davant d’aquest tema, perquè llegir i escriure en català és la meva feina. També és, si ens posem lírics, la meva vida. Per això he decidit que la millor manera de parlar de «llegir i escriure en català» serà, disculpant l’egocentrisme, parlar de mi. Perquè no hi ha millor manera d’explicar l’abstracció que concretant.

Des que tinc ús de raó, odio els números. Recordo les meves classes de ciències i matemàtiques com un infern d’avorriment i frustració. El meu cervell, ja des de petita, és incapaç de funcionar d’una manera sistemàtica, d’entendre i processar cap esquema mental que passi per l’exactitud de les fórmules i les operacions. No vaig trigar gaire a saber que era de lletres. De la mateixa manera que odiava les matemàtiques d’una manera natural, els llibres sempre m’havien semblat una font de diversió i una via d’escapament. M’agradava omplir-me el cap de personatges i d’històries, de relacions ambigües i excèntriques que m’ajudaven a explicar-me millor el que veia pel món. Julian Barnes diu que no li estranya que la gent prefereixi els llibres a la vida. «Els llibres donen sentit a la vida. L’únic problema —segueix Barnes— és que la vida a la qual donen sentit és la dels altres, mai a la del lector». Suposo que, sense saber-ho, em vaig acostar als llibres amb aquesta actitud. Si la meva vida em semblava limitada, obria un llibre i se m’obrien —per dir-ho a la manera de Ferrater—, infinits horitzons rectes i prims.

Un dels inconvenients de la lectura és que, encara que no doni sentit a la vida, si t’agrada no en tens mai prou. Des que vaig enganxar uns quants llibres bons, he anat consumint amb entusiasme el coneixement, les experiències i les sensacions d’altres. En algunes èpoques, he viscut més de les pàgines dels llibres que llegia que de la meva pròpia vida. Aquest vici tampoc és nou. Un dels problemes dels amants de la lectura és que tendeixen a filtrar-ho tot a través del que llegeixen i es van tancant en un món privat i resclosit. Hi ha gent que només pot fer mitjana amb la seva biblioteca. Potser per això, quan em sentia massa a prop dels llibres, necessitava trencar d’un cop sec amb l’experiència de llegir i ho compensava sortint sense parar i parant tan poc per casa com podia. Un altre dels problemes de la gent que viu de llegir i escriure és que costa trobar l’equilibri entre la vida llegida i la vida viscuda. El problema no és nou. És, de fet, la tesi central d’un dels llibres més cèlebres de la humanitat,A la recerca del temps perdut, de Proust.

Foto: Club de lectura a la llibreria l’Ombra.

Foto capçalera: Planta baixa de la llibreria l’Ombra.

A mi tot m’ha portat a envoltar-me de llibres. Quan tenia quatre anys, la meva mare va obrir una llibreria. Era el projecte professional de la seva vida, i des del principi s’hi va bolcar al dos-cents per cent. Fins fa poc no he estat del tot conscient de l’impacte que ha tingut el canvi laboral de la meva progenitora sobre la meva feina. La llibreria, que també era la meva biblioteca privada, va ajudar a incrementar la mania que ja venia de casa. Quan vaig poder treballar, vaig fer-ho allà. Fa uns quants anys que cada dia rebo llibres, els classifico, els col·loco i els intento vendre. Va ser fent aquesta feina que em vaig adonar que m’agradava molt explicar als clients per què era bo un text o per què havien de descartar-ne un altre.

Potser perquè he reverenciat molt els bons escriptors, cada vegada he estat més conscient del que costa escriure bé i, passats uns ridículs intents juvenils, vaig veure que no podria escriure ficció. Però em vaig adonar que m’agradava veure com estaven fets els llibres per dins, que m’ho passava molt bé intentant veure per on fallava una novel·la o per què funcionava. Em vaig obrir un bloc i vaig començar a explicar-ho. Vaig estudiar teoria de la literatura per veure si ho podia explicar millor. Escrivia ressenyes i crítiques gratis i, alguns anys després, les he pogut escriure per unes quantitats una mica superiors a zero. Escrivint sobre els llibres que sortien, vaig anar construint una xarxa d’afinitats: llibreters, bibliotecaris, crítics, periodistes, editors i lectors. Gent que tenien els llibres de feina o d’afició, que passaven hores dedicats a comprar-los, col·leccionar-los, comentar-los i criticar-los. I així és com m’he trobat al mig del món sectari i alhora entranyable del sector cultural.

Em sembla que he pogut resumir en aquestes línies la meva feina, com a crítica i com a llibretera. En cap moment he escrit sobre allò que és fonamental al títol de l’article, que és «Llegir i escriure en català». No ho he fet perquè, fins que no vaig estudiar-ho des d’un punt de vista cultural i polític, la tria de l’idioma no va ser, per a mi, una tria. Va ser simplement una conseqüència lògica del que havia viscut, estudiat i llegit fins aleshores. Això no té res d’extraordinari ni particular, sobretot tenint en compte que vaig néixer a principis de la dècada dels noranta i que, per tant, em vaig estalviar els anys on la tria de la llengua no podia ser tan natural. Però si el 2018 encara ens plantegem un títol com aquest és perquè la naturalesa de la llengua i literatura catalanes fa que en molts casos la tria de l’idioma sigui una elecció conscient, i no pas una conseqüència natural com en el meu cas.

Això em porta a un altre interès que neix de llegir i escriure en català: la literatura comparada, que és una disciplina que hauria d’estar al centre dels estudis culturals a Catalunya. Hauria d’estar al centre perquè el comparatisme serveix per entendre com i per què llegim i escrivim en català. El comparatisme ens serviria per trencar amb la idea antiquada de fer lligar una llengua amb una literatura. Només cal que mirem l’espai on treballem: el camp literari a casa nostra és un espai on conflueixen moltes literatures nacionals, que no s’entenen sense ser relacionades les unes amb les altres. La literatura catalana no és res més, com ja deia Joan Fuster, que una «literatura entre literatures», equiparable a la majoria d’altres literatures europees. Però ho és en un marc políticament problemàtic. La literatura catalana s’inscriu en diversos contextos: l’autonòmic, l’estatal, nacional, euroregional i europeu-occidental. Les relacions entre la literatura catalana i la resta de literatures europees es donen en un marc estatal problemàtic, on existeix un conflicte cultural i institucional que té repercussions sobre aquest camp. I és per això que encara hi ha gent que llegeix i escriu en català com si fer-ho estigués en perill d’extinció, com si fos alguna mena de ritual arcaic a preservar.

Però per ajudar a llegir i escriure en català hauríem d’entendre que la millor manera de fer-ho és deixar-nos de mirar el melic i mirar cap al voltant. Fixar-nos, per exemple, en el mapa literari europeu i mundial. Perquè la literatura catalana —escrita en qualsevol llengua— es troba constantment dialogant amb un mapa mundial, formant-ne part des d’un territori concret i amb unes particularitats que el fan una mica més difícil de llegir. Llegint aquest mapa des de Catalunya, que és la feina dels comparatistes, ens adonarem de com la nostra literatura ha dialogat sempre amb altres tradicions, i de com les ha necessitat per construir-ne una de pròpia. Fixar les nostres fronteres en un marc cultural ampli, sense oblidar des d’on les mirem, és el que ens permetrà que no haguem de patir per llegir i escriure en català i ens limitem a fer-ho.

La nostra obligació és que quan el Quadern de les idees, les arts i les lletres celebri uns altres quaranta anys, el títol de l’article ja no sigui «Llegir i escriure en català» sinó «Llegir i escriure a Catalunya».

Marina Porras

All Posts
×

Almost done…

We just sent you an email. Please click the link in the email to confirm your subscription!

OKSubscriptions powered by Strikingly